NOVA VIA **** L'Esperó del Silenci, 175m. 6a/Ae (V+ obl.) Roc del Migdia, La Valldan, Odén

Cada cop que arribava a Oliana pel sud, sobresortien al meu davant un circ d'arrogants parets que desconeixia per complert. Fins que un bon dia em vaig decidir a fer una passejada simplement per plaer, però amb els ulls ben oberts i allà davant meu apareix aquesta evident i elegant aresta que em crida amb forces. Em va faltar temps per voler saber-ho tot d'aquesta vall tan poc coneguda al “mundillo” vertical a pesar de les seves allargades i desafiants parets.

vistes del Roc del Migdia

Només una via oberta al any 2005 per Blanco, Parcerisa i Vilarasau i que amb el seu nom pot donar alguna pista del pa que es dona aquí: l'Aplegarocs, una ruta d'autoprotecció de sisé grau, que segurament és el motiu pel qual aquestes parets hagin restat en un llarg oblit que encara dura. Un cop a peu de parets el panorama tampoc no millora gaire, verticalitat constant, peus de via desplomats per tot arreu i un curiós conglomerat taronja que es desfà nomes de mirar-ho. Peró nosaltres estem de sort i ens toca la grossa, a l'esperó pot sortir una via d'un grau assequible, roca prou compacte que amb una mica de neteja prèvia pot desvetllar un itinerari prou digne.
 L'allargada carena de la Valldan, amb Oliana al fons (esquerra)

Nom de la via: L'Esperó del Silenci

Situacio: Roc del Migdia, la Valldan, Odén, el Solsonés

Dificultat: 6a/Ae
Dificultat obligada: V+
Desnivell: 175m
Horari: 3-4 hores
Orientació: sud
Material: 12 cintes, estreps, alguna baga sabinera i aliens (opcional)

                                                         La ressenya

Via en un lloc solitari i bucòlic, amb molt d'ambient en tot el seu recorregut. Primer supera un desplom i a continuació voreja una gran cúpula amb un parell de llargs de travessia molt espectaculars que van a buscar la cridanera aresta fins a cim. La via està prou equipada, amb parabolts de 8 mm als llargs i de 10 a les reunions, en els trams fàcils on allunyen una mica podem col·locar-hi catxarros. La roca és un conglomerat de fusió amb trams prou bons i algun altre de discret, amb alguna repetició quedara prou neta, però ara per ara cal parar atenció a la llastra del 5e llarg. Falta alliberar el desplom de la segona tirada (possible 7a/b), recomanable portar pedals per aquí. Des del cim vistes impagables de parets veïnes i prou desconegudes com la Mora Comtal.

Llarg 1: Tirada d'escalfament. Un cop situats sota la geomètrica piràmide que conforma la via, guanyem alçada per terreny “matojero” i un xic pedregós, superem una curta i fàcil xemeneia i encarem amunt un mur final vertical i net que podem protegir be (IV+). Reunió en un gran bloc caigut, molt de compte si tenim alguna cordada per sobre nostre, ja que aquest tram canalitza totes les caigudes de dalt (40 m, 4 parabolts).

inici de la via, amb la característica piràmide per on va la ruta
xemeneia del primer llarg

1er llarg, sortida del muret final

Llarg 2: Desplom continuat. Caminem per l'amplia vira uns cinc metres a la dreta i enfilem amunt amb uns primers passos en lliure (Vº) i després quan la roca esdevé completament llisa i desplomada en Ae. Tan punt superem una marcada panxa, guardem els pedals i remuntem per una xemeneia que cada cop desploma més i ens tira al buit (V+), però on trobem unes presses de mans escandaloses, fins a la incòmode i penjada reunió (15 m, 9 parabolts)
 inici del segon llarg abans del tram artificial

segon llarg, darrers passos desplomats

metres finals de la xemenia desplomada del segon llarg

Llarg 3: Travessa psicològica. Gairebé sense guanyar alçada, fem una llarga travessia a esquerra, sense recorregut prou definit i amb el buit sota els peus, pressa petita i poc evident que ens demanara finesa i sang freda, al pas clau (6a) possibilitats de Ao. Compromís tant pel primer com pel segon de corda, ens treballarà més el cap que el cos (20 m, 5 parabolts, 1 pitó, 1 baga).
travessa a esquerra amb molt d'aire sota els peus

passos finets a mitja travessa del tercer llarg

Llarg 4: Ambientasso! Tirada que va flanquejant sobre la gran cúpula per buscar l'aresta. Sortim cap a la dreta per terreny fàcil (millor mosquetonejar les dues cordes). A partir d'aquí una llarguisima travessa a l'esquerra per roca excel·lent i terreny no gaire difícil (Vº), les xapes allunyen una mica, però podem protegir força bé. Poc a poc el terreny es posa més vertical i fi (V+) i anem a buscar una estreta vira de peus en tendència esquerra/amunt. Els darrers metres abans de la reunió són fàcils, però sobre terreny discret (45 m, 8 parabolts).
inici del quart llarg

llarguíssima travessa sobre una roca excel.lent

Llarg 5: Aresta amb vistes. Pugem uns metres a l'esquerra del fil de l'aresta per evitar la roca podrida, començament fàcil (IV+) i poc a poc va guanyant verticalitat fins posar-se completament dret, però trobem unes presses excel·lents (V+). Tant punt cedeix la inclinació, trobem una llastra sospitosa que millor evitar per l'esquerra. Curta i vertical travessa a la dreta i trobem una aèria reunió de tres punts (35 m, 7 parabolts, 1 baga).

el tram més vertical de l'aresta al cinqué llarg

Llarg 6: Fi de festa (hi ha la possibilitat d'empalmar els dos darrers llargs). Sortim de la R per un curt tram vertical (IV+) i després el terreny es suavitza, però no podem baixar la guàrdia en aquest rocam fins el darrer metre. Acabem per un petit mur vertical i compacte amb tendència a la dreta (20 m, 5 parabolts).

 espectacular imatge de l'esperó del darrer llarg, un segon després de la foto va volar el company!

darrers metres de la via

Aproximació: Des dels Bombers d'Oliana surt una pista asfaltada que ens deixa al càmping de la Valldan. Aquí deixem el cotxe i reculem 50 metres per enfilar cap a les parets per una pista de terra amb una senyal de prohibit el pas. Més endavant, a vegades és tancat l'accés per una tanca metàl·lica, creuem i tanquem. Al poc de passar una gran bassa, sortim dels sembrats per una tanca de filferro i aquí ja trobem marques de pintura fúcsia que ens duran al peu de via, però és possible que enmig de l'espessor del bosc les perdem, per tant caldrà situar correctament la via abans d'entrar al seu interior (35 minuts).
 Mauro i Bruno, exultants a l'altiu cim principal del Roc del Migdia

Descens: Un cop dalt del cim resseguim el fil de la carena cap a l'oest i en 5-10 min arribem a un marcat coll (fites), baixem 2 metres i trobem la primera instal·lació de rapel (40m), tot seguit, uns metres a la dreta, trobarem la segona instal·lació de rapel (20m). Avancem pel peu de paret i anem a buscar les marques de pujada.

Dos argentins opinant en calent....

**** Cerda/Riera 50m. A2+ La Trona, Cingles de Berti

dimecres 15 d'octubre del 2009

De nou carregats com burrus cap a la Trona, a posar a prova els nervis i ballar sobre el buit penjat de tota mena de catxarrets. Ens adonem que per fer vies artificials encara ens falta criteri sobre tot en el material a portar i ja es sap.... davant el dubte tot amunt!

Aquest cop la linea escollida es la Cerda/Riera, una de les mes classiques del sector i sembla que des de que va ser reequipada, els amants del lliure en fissura i de l'escalada lleugera , son majoria per sobre dels lents i carregats escaladors d'artificial, poder l'atractiva escalada que s'intueix desde el seu peu i un grau relativament asequible (6b), te part de culpa del seu exit.

La ruta comença per una homogenea i compacta placa d'aquesta roca tant especial que conformen els Cingles de Berti, els primers passos els fem en Ae i es un bon escalfament. Tant punt agafem la fissura hem d'escollir per quina de les dues ens enfilarem, a l'esquerra una ample i fonda i mig metre a la dreta un altre fina i no gaire profunda, ens decantem per aquesta darrera.

L'escalada es evident i poc "expo" gracies a les assegurançes fixes que anem trobant regularment, pero de nosaltres depen possar una mica de pebre o no..., poc abans de la primera reunio, cal afinar en l'emplaçament del material i superat aixo una petita travessa facil ens deixa en una bona repisa on esta la reunio.

Laura de segona avança rapida i gaudeix de la verticalitat total del llarg i de tant en tant, deixa anar algun renec perque tot allarga una mica.

El segon llarg s'enfila per una fissura evident i poc a poc va desplomant, fins que arribem al pas clau de la via que es la superacio d'un petit sostret, aqui el material fixe allunya una mica mes, pero en tot moment els pitons i els friends que emplacem fan molt bona pinta.

Just superat aquest toca una curta sortideta en lliure no gaire dificil, fins arribar a una curta fissura on ens tornem a penjar i poc mes enlla acaba la via. Una ruta curta, facil i agradable per gaudir de les sensacions de penjar-se de tot allo que coloquem, ideal per sonmiar amb objectius mes ambiciosos.

*** Itzi, 150m. Vº, Les Agudes - Montseny

Diumenge, 12 d'octubre del 2009

Avui ens toca fer de Cicerones, avui te el seu bateig en la via llarga una noia que acaba d'obrir els ulls al mon vertical i tenim el repte que surti amb un gran sonrriure als llavis i sobre tot amb ganes de tornar, cal trobar una escalada agraida, amb cert ambient, ni llarga ni curta, no gaire exigent, pero tampoc un passeig i sobre tot que vegi de que va aixo de l'escalada en paret.

L'opcio ens ve rapidament al cap, ens anem a pujar un cim de la manera mes elegant possible i quin millor lloc aquesta incipient tardor que el Montseny.

Una aproximacio on escalfes prou, envoltats d'una fageda amb el seu vestit a mig despullar i unes parets i una roca que mai ens deixen de sorpendre positivament. La Tamara amb els seus ulls vius, no es perd detall dels nostres consells, i mira amunt amb una mescla de neguit e il.lusio, ella fins ara nomes havia fet algun tast d'escalada esportiva, pero rapidament s'adona que aixo es un altre pelicula, tot i que dugui el mateix titol.

Masses conceptes en poca estona..., material, maniobres, comunicacio de cordada, nussos, pero ella s'ensurt amb facilitat. Avui la via escollida es l'Itzi, una ruta ideal per portar a algu a tastar per primer cop les sensacions de la via llarga, on cal colocar catxarros i te passos molt aeris i espectaculars amb una dificultat prou asequible.

Laura fa cordada amb Tamara i per darrera d'ells, Jo amb Xaro, que ens te una mica abandonats en el tema vertical, a mes d'escalar em dona temps per fer un petit publireportatje a la "novata" en el seu bateig alpi, a mes de veure com es desemvolupa en aquest terreny i la veritat que demostra bones maneres, poder dintre de poc sigui ella la que ens dugui d'excursio amb la llengua fora al seu darrera...

La via a pesar d'haver-la escalat uns quants cops, no ens deixa de sorpendre mai en molts sentits..., passatges espectaculars i aeris a vistes d'ocell, itinerari evident, roca generosa per escalar i equipar amb l'ensurt inclos d'una roca mida "microones" fent-la anar paret avall.

Una escalada amb el premi final d'arribar a un cim, que es un detall que quan ens enfrasquem en escalar mes i millor, molt sovint no li donem importancia i ben mirat es el principi de tot plegat.

Foto de cim de D'Artagnan i les seves mosqueteras, un petit mos i excursio pel bellmig de la fageda enfonsats fins els genolls de la fullaraca acabada de caure. Un diumenge rodò i sense passar por!

PD acabo de rebre aix0:

www.youtube.com/watch?v=Xgq93vTUF1c

sembla ser que a part de futura bona escaladora, tambe triunfara a hollywood, aquesta noia!

sortida colectiva al Lustou, 3,023m

Diumenge, 3 de octubre del 2009.

Un any mes i van uns quants, toca la sortida colectiva del GEM a un 3.000, sabem que es una data esperada per molta gent que fa baixa i mitja muntanya i vol gaudir d'una jornada en els grans cims pirinencs, al costat de companys del GEM que molt sovint no solem coincidir en les nostres activitats habituals. Per nosaltres es l'unica activitat que tenim fixe al calendari al llarg de l'any i cada temporada cal espremer mes l'imaginacio, cal que sigui un cim poc conegut i trepitjat, pero tambe accesible i amb prou interes perque tothom sorti amb un bon sabor de boca. Aquest cop ens recordem d'un cim que tenim pendent de tatxar quan van fer la llarguisima cresta de Culfreda i per horari vam deixar aquest sense trepitjar.

Gairebe 6 hores de cotxe, per arribar a la vall de Riomajou, propera a St. Lary Soulan, un cop alla un paisatge bucolic i un dia esplendid que convida a fer un mos, abans de carregar les motxilles a l'esquena i amb el dubte si carregar piolets i grampons, al final gairebe tots optem encertadament d'anar lleugers de pes.

Recordo pocs tresmils que tinguin una pujada tant mantinguda i constant com aquest, la nostre ideia inicial es intentar alguns dormir a la cabana de Thou i els altres plantar la tenda en alguna explanada, pero la cabana esta sota clau i tot semblar impossible no trobem ni 4 metres cuadrats prou plans per muntar la tenda, al final ens decidim per uns tancats d'ovelles menys inclinades i amb terra de textura un pel "sospitosa" i algun que altre valent desafiara al fred i als sorolls "extranys" fent un vibac.

En aquestes dates la nit ja cau d'hora i res millor que buscar una mica de llenya i improvitsar un petit foc que sempre dona caliu, calor i treu la millor de les nostres converses.

el mati s'aixeca fred i res millor que posar-nos en moviment pendent amunt, en poca estona davant nostre surt l'esvelta silueta del nostre objectiu, el Loustou que sobrepasa per poc la mitica cota dels tres mil metres. Avui la jornada es identica a la d'ahir, una rampa constant i sense treva, pero que ens fa guanyar rapidament alçada.

Poc abans d'arribar a la cresta, un petit corredor de pedres inestables ens posa a prova i aprofitem el recer d'un ampli vibac que trobem ja molt a prop del cim i que fins ara ha estat l'unic lloc planer on podiem haver plantat la tenda en els gairebe 1500 metres de desnivell que portem fins aqui.

El cim es a tocar, nomes ens resta una petita grimpada amb força ambient a banda i banda, algun de nosaltres te els seus dubtes pero al final aconseguim el ple total dalt del cim. Les vistes excepcionals, desde el Vignemale fins a les Maladetes i centenars de cims per coneixer i parets per descobrir.

Tot i que l'ascensio gairebe fins el final ha estat un cami de vaques, ara que estem al seu punt culminant les sensacions son de una muntanya altiva i seriosa per tots els seus vessants.

A part de la logica alegria del cim per tots, per dos del nostre grup la felicitat es extra, es el seu primer tresmil!! Xaro, amb cara de circustancies per la baixada i Josep recuperant forçes per l'esforç realitzat, pero els dos contentisims pel seu bateig en les majors alçades Pirineques.

** L'Espill: Heroes abstenerse (80m, V+), Surploms (70m, V+), Diedre (30, V), Sólo pa cobardes (70m, 6a), Estrets d'Arnes

dijous, 17 de setembre del 2009
Segons totes les meteos consultades, avui ha de ploure, ha de caure el diluvi universal! Així que ens aixequem amb la calma i amb poques esperances d'escalar, però, sorpresa: hi ha núvols, però no sembla que vagi a descarregar encara. Esmorzem i, entre incrèdules i escèptiques, ens pengem les cordes a l'esquena (que no sigui dit!) i ens n'anem d'excursió pels Estrets. Portem el llibre d'Escalades als Ports i mentre fem el tomb aprofitem per fer fotos a tot el que ens cau en gràcia, ubicar vies i situar parets de nom estranys com la Mola dels Biernets, la moleta del Duc i d'altres.

Com qui no vol la cosa i ben entretingudes jugant a endevinar traçats, arribem al final dels Estrets, què fem ara? Estem mandroses i la pluja no acut en el nostre ajut com a excusa per no enfilar-nos. En fi, ja que hem tret a passeig les cordes en treure'm un profit, però com que no tenim ganes de mullar-nos decidim investigar un petit sector anomenat l'Espill amb unes quantes vietes d'un parell de llargs i amb concepció esportiva.

En definitiva que en podrem baixar ràpid si comença a ploure que és el que ens interessa! No ens costa res trobar el peu de vies (avantatges de portar ressenyes!) i la mandra s'esvaeix en tan sols el temps que triguem a equipar-nos. És un pany de paret curiós, farcit de panxes i baumes que li donen una fisonomia pròpia.

Anem sense manies i enfilem per la primera filera de parabolts que trobem. Umm... la roca és conglomerat força bo, però no si val embalar-nos, cal mirar els passos, perquè el terreny és vertical i la pressa cal buscar-la.

Després del primer llarg s'arriba a una gran feixa des d'on es pot seguir amunt, tornem a triar la primera línia que trobem i cap dalt, aquesta tirada és menys vertical, però per contra més fina i amb seguros més allunyats, cal navegar una mica per trobar la darrera reunió. Un parell de rapels i tornem a ser a terra ferma, donem una ullada ràpida al cel, bé sembla que aguanta tot i que els núvols ja comencen a atapeir-ho tot.

Vinga un altre llarg que encara no plou, ara tiro jo en el primer pany, ja que la Maria té ganes de provar el 6a que hi ha dalt, a la feixa intermitja. En no res ja està penjada del primer parabolt i barallant-se amb preses petites i un petit desplom, amb habilitat i més d'un renec es va enfilant, més amunt la dificultat minva, però tot i així hi han unes quantes panxes que et posen les piles.

Apa, de nou som dalt, ja sabem el que toca, rapel i valoració de l'estat del cel. Han caigut quatre gotes, però sembla que ja para i anem amb ganes, en provem una altra? Sí. Torno a tirar jo, la Maria ara vol provar el V+ del segon llarg i no seré jo qui li digui que no. Pujo per un diedre un xic relliscós, però no puc evitar-ho, els diedres m'agraden i tiro amunt decidida.

Ei, comencen a caure gotes de nou o m'ho ha semblat! La Maria és a la reunió i... encara no arrenca la tempesta, però és al caure, s'està aixecant un fort vent que no presagia res de bo, així que anem per feina. La Maria no es fa de pregar i sembla que el mal temps la motiva perquè en un tres i no res ja ha fet el pany de V+, ara toca un flaqueig més delicat que difícil i jugar a endevinar on deu ser la reunió.

Ara sí que plou, pujo ràpid, abans no és mulli la roca i veiem que ens queda un llarg de xemeneia, vertical i molt maco per acabar la via. Però no, anem avall i no per falta de ganes, però és que ara sí que ens juguem una remullada de les bones. Pleguem trastos i desfem el camí fins la furgo envoltades d'un ambient cada cop més carregat d'aigua, tot i així estem de sort i assolim el principal objectiu del dia: no mullar-nos més del compte!

** Salshishes Tibetanes, IV+, 315m i Caspa i Càries, V, 325m, la Gronsa Sud (cara O), Estrets d'Arnes

dimecres, 16 de setembre del 2009
Vacances! que bé que sona aquesta paraula, dies i dies per davant per fer el que vulguis i amb la Maria com a companya de cordada, ja tenia ganes de tornar a escalar plegades, però des que se n'ha anat a viure a València no hi ha manera de coincidir. Però aquest cop sí que ho tenim tot ben lligat per escapar-nos uns dies a escalar on el temps ens deixi. De fet aquest és l'únic (i no pas petit) inconvenient, la idea inicial era anar a crestejar pel macís del Neouvielle i Vignemale, però la meteo no juga a favor nostre i després de mil ullades a diferents webs i previsions ens decantem pels Ports, un dels pocs llocs on sembla que no plourà. No les tenim totes, ahir a la tarda va caure un bon ruixat, però quan enfilem els Estrets tenim clar que avui una cosa o altra escalarem, encara que no sabem ben bé què!

M'agraden els Ports, qualsevol dels seus mil indrets, tots ells acostumen a ser solitaris i feréstecs, amb un tarannà propi que els fa tan especials, arreu et sents envoltat d'espadats, moles i cingles que et fan empetitir, però alhora no pots evitar el secret anhel d'escalar-los i vagarejar pels seus racons perduts. Els Estrets, són potser, un dels racons més visitats d'aquesta serralada, però avui gaudim d'una solitud inusual, perfecte! Els núvols no paren de creuar per sobre els nostres caps, així que optem per no complicar-nos la vida i anem a buscar la Caspa i Càries, una via fàcil, gairebé d'iniciació, però una bona excusa per conèixer aquest pany de paret.

La Maria s'ho mira i remira, ella ja la feta, per tant no duem ressenya. Tirem pel dret, per la primera canal a cercar les rampes de pedra que baixen per la cara oest de la Gronsa Sud i que es redrecen a mida que guanyes alçada. Trobem una reunió perduda en aquest mar de pedra, però no en fem cas, no és la via que busquem, és la veïna Salshishes Tibetanes.

Ens passegem una estona amunt paret amunt, paret avall i res de res, només roca trencada i molsosa, ja són gairebé la una del migdia i encara no hem fet res, així que anem per feina i optem per escalar la Salshishes. La Maria també l'ha feta i no té gaire complicació.

Tiro amunt i, en vista que els primers metres són d'escalada fàcil per plaques poc verticals, acabem escalant a l'ensamble i empalmant llargs fins plantar-nos al peu d'una bonica xemeneia.

Per fi una mica d'escalada de veritat, però s'acaba aviat i en res i menys som a la carena cimera, les vistes d'escàndol, les Gronses, les roques d'en Benet i tot els Estrets als nostres peus . La Maria fa una mica de memòria i l'encerta, cal resseguir la carena fins trobar un rapel de trenta metres que et deixa en un collet, al peu de l'ampla canal que ens portarà de nou al camí.

La baixada és pintoresca per dir-li d'alguna manera, cal desfer un camí apte per les cabres amb l'ajut d'algun passamà i acabar baixant pel mateix barranc.

De nou al camí, ens adonem que ens hem quedat amb ganes d'escalar més i ara ja tenim localitzada la Caspa i Càries, doncs hi hem vist una cordada, però quina hora deu ser, segur que és massa tard ja! Recollim les motxilles que havíem deixat a peu de via i incrèdules veiem que no són ni les quatre de la tarda. No dubtem ni un moment, amunt!

Repetim la tàctica anterior, els primers llargs que són fàcils a l'ensamble, de fet hi ha trams que sembla més un passeig vertical que una escalada!

Sortosament, la via traça un marcat flanqueig per roca delicada i va a cercar el pany de paret amb més interès. Un bonic esperó amb més presses mòbils de les que serien desitjables, ens deixa sota una paret panxuda, però de bon fer.

Mentre esperem que la cordada que tenim al davant acabi el darrer llarg aprofitem per fer una nova sessió de fotos a aquests inenarrables parets.

És el nostre torn, una darrera bauma, una última tibada i ja som dalt, repetim el camí de descens i ara, curiosament, sens fa més curt, potser perquè ja el coneixem o tal vegada per la sensació de feina feta. Recollim trastos i andròmines vàries i comprovem que tan sols són les sis de la tarda, l'hora perfecta per anar a fer les cerveses al bar!

***** Del Feixant al Pic d’Alba, La cresta infinita

Cal anar amb molt de compte quan les teves bogeries i somnis impossibles mes interiorit-zats els deixes anar en veu alta, a vegades algu que estigui al teu costat et pot escoltar i obligar-te a fer-les realitat. Just aixo es el que em va passar a finals d’aquesta primavera mentres baixaven de fracassar en una nova línea alpina a la nord del Russel, sobre nostre ens observava l’inacabable i retallada cresta entre el Tuc de Molieres i el Feixat.

Suposo que durant la baixada d’aquella llarguíssima e increïble vall, el meu cap en va dur a preguntar-me entre altres estúpides cosses, quina seria l’activitat mes semblant en el nostre Pirineu, a escalar la mítica aresta del Pueterey, una elegant i directa línea que comunica Courmayeur amb el sostre d’Europa, el Mont Blanc. Al nostre Pirineu on dimonis podem sortint del cotxe i cavalcar i cavalcar durant varis dies sobre aeris fils de roca, per acabar d’assolir l’Aneto, el punt culminant de la serralada. I la resposta estava sobre el meu cap... Nomes faltava un petit detall, un company prou agosarat, motivat i capacitat per fer-ho realitat i la persona estava al meu costat, en Rusky! Be... això de persona encara no ho tinc gaire clar, algun dia es desvelarà si en el seu codi genètic hia rastres d’isard. Passaven les setmanes d’estiu i els dies s’escurçaven poc a poc, fins que un bon dia rebo l’esperada trucada, la meteo també pinta genial, la resta es cosa nostra! Sortim caminant de la boca sud del túnel de Viella, sense cap mena de pressa, prou conscients del que tenim per davant, l’ascensió al Feixant per si mateixa ja es una activitat prou digna a aquesta oblidada muntanya que el caprici de les xifres per ben poc, no ha deixat que arribi a la cota màgica dels tresmil,

abans d’arribar al coll, ens duen una bona sorpresa, encara queden una gran congesta de neu duríssima a la pala, just on mes dreta es posa, en aquet terreny una relliscada pot ser fatal i no duen res de material de neu, però anem sobrats d’imaginació i determinació, una pedra allargada i esmolada a cada ma, ens aporta la confiança del millor piolet

i en menys de 3 hores trepitgem el cim del Feixant, un ritme un pel fort per tot el pes que duem a l’esquena . Es en aquest punt on el nostre objectiu comença i podem veure gairebé tota la ruta que cavalcarem els tres propers dies, es inacabable, retallat i la vista es perd allà lluny en tal embolic de d’arestes,

la primera que ens dura fins el cim del Tuc de Mulieres, a primer cop d’ull sembla irreal de llarga que es, volem creure que es tant sols un efecte òptic, però a mesura que avancem per aquest caos de blocs aeris en precari equilibri, ens adonem que les hores passen i el Mulieres segueix allà lluny a l’horitzó. Tot i no tenir cap dificultat remarcable trobem de tot, grimpades, escalades, rapels, ensambles, flanquejos, es quan trobem alguna instal·lació de rapel que ens fixem que deu fer uns quants anys que ningú ha passat per aquí, a jutjar pel seu no-color de les bagues.

De ben poc serveix en aquest caos una ressenya, però tampoc varem trobar cap que la ressenyes en el sentit que anem i hem optat de sortida en fer tota aquesta llarga travessa amb els ulls dels pioners, sense xuletes, ni mapes!Anem amb la corda a la ma, sempre, però mai ens acabem d’acoblar a la seva companyia i optem per treure-la nomes quan sigui ben necessari amb la tensió que això comportarà d’ara endavant.

Segurament es la cresta mes llarga que he fet mai al Pirineu, la rapida pujada i l’implacable sol ens passa factura, sobre tot a mi que a mitja cresta ja me he begut els meus 3 litres d’aigua, fins poc abans del final d’aquesta que no podem baixar a una congesta i carregar-nos novament d’aigua, les hores que he anat deshidratat hem passaran factura els propers dies. A pocs metres del Tuc de Mulieres, l’escalada s’anima, portem tant sols 30 metres de corda i ens cal doblar alguns rapels i escalar en simple fins el cim,

Arribem a les 4 de la tarda i l’alegria que el sol es tapes de fa una estona , ara es preocupació perquè no ens agafi un xàfec aquí en terreny de ningu, les cames començan a defallir pero no tenim temps per contemplacions, a traves d’una fàcil caminada-grimpada arribem al cim del Pic de Salenques. La vista del que veiem al seu darrera es acollonant, unes retallades agulles de les que desconeixíem la seva existència i que intuïm que cal escalar fort, per poder seguir a tota cresta per allà, es ara que m’enrecordo que al meu antic mapa Alpina marca aquí un evident camí, però no tinc temps per riure, prou feina tinc per seguir les passes i les delicades desgrimpades d’en Rusky per l’aresta sud , aqui si que quan miro el que tinc sota els peus m’entra un somriure ben tonto! El dia esta a punt de marxar i el meu cos ja fa moltes hores que ha entrat en reserva, la pujada final al pedregós coll de Salenques es tot un calvari, ha quedat una nit boirosa i ventada, però per sort aquí sabem que hia prou plataformes de bivac i les aprofitem, ha estat un dia dur i llarg, 14 hores d’activitat per ser superar mes de 2.500 metres de desnivell positiu.

Durant l’albada dins l’escalfor del meu sac escolto parlar sol a en Rusky, amb els seus estels i les seves pedres, al final la nit ens ha regalat un cel obert i brillant, fem poc el ronso i ben d’hora estem cavalcant sobre la mítica aresta de Salenques, jo tinc els cos baldat, però la motivació encara esta ben alta, fins la primera dificultat no surt la corda de la motxilla, a partir d’ara l’escalada es agraïda, aèria i espectacular es un superb entorn i una roca de luxe,

quan passem el tram de les dificultats guardem la corda de nou, perdem una mica de temps al no trobar a la primera, el pas cap a la vessant SE del Margalida, quan trepitgem aquest cim i mirem els rellotges esbotzem un somriure... Es hora d’esmorzar! La baixada cap el cim de Tempestats es segurament el tram mes de roca mes noble i aeri que hem trepitjat durant aquets dies,

just el contrari que ens espera al davallar per la vessant oposada d’aquest pic, trencada, fosca i perdedora en tot moment. Al pas pel cim coincidim per primer cop des de ahir amb gent, un home ens pregunta d’on venim i on anem, al dir-li ens contesta que una activitat així te premi, ens mirem amb Rusky atonits davant el joc de paraules d’aquest bon home, de mentres ell s’ajup, obre la seva motxilla i treu un immens meló del seu interior, quin manjar tot allò dolç i que no te sabor a aigua de glacera! Ara nomes trèiem la corda per fer un curt llarg just passat el coll de Tempestats, la resta fins el pic de L’Espalda , anem a un bon ritme, però la tensió es costant per no poder tenir la mes mínima errada, el pes de la motxilla es deixa notar i els braços comença’n a demanar clemència cada cop que els aixeco, avui per sort el dia s’ha tapat abans i la calicula no ens castiga tant com ahir, des de l’Espalda nomes ens separa un llarg tarteram fins al senyor dels Pirineus, l’Aneto,

Son les dues de la tarda i estem en ple mes d’agost aqui sols, no ens ho creiem... pero la magia no es eterna, una cordada en poca estona treu el nas per l’aresta de Llosars. Aquest punt es el nostre equador, i avui encara tenim prou guerra per davant, ens costa aixecar el cul i seguir, es tant bonic sentir-se el rei del Pirineu!, rebem algun SMS d’anims, que ens motivan a arrencar avall, desitgem amb la mateixa força trepitjar aquest cims com retrobar-nos amb els estimats alla avall. Al no portar grampons ni piolets optem per anar fins la Punta Oliveres i baixar per la via dels descalços, que en no res ens deixa en mig de una boira que ho atrapa tot, en el coll de Corones.

La cresta del Medio comença com si fos una caminada per grans blocs i gairebé sense adonar-te et trobes fent passos acrobàtics sobre el buit i en un terreny de difícil lectura, en algunes desgrimpades demano a crits a Rusky que tregui la corda que duu i rapelem, però ell esta a centenars de metres de mi i els meus crits es perden glacera avall.

Poder aqui trobo els passos mes delicats i exposats de tota aquesta travessa, el pes es deixa notar i aqui qualsevol petita errada pot ser l’ultima al no tenir la seguretat de la corda. L’arribada al pico Maldito ens demana algun llarg de corda i des de el seu cim podem divisar unes excel·lents lleixes sobre roca ideals per fer un altre bivac, nomes ens falta arribar fins allà,

desgrimpades poc evidents i delicades amb algun rapel ens deixen al coll, on donem avui per acabada la jornada. Aquí les vistes sobre la cara sud de la Madaleta son impagables, si això li sumem el capriciós jocs dels núvols amunt i avall i el to ataronjat que adapten sobre els cims. La nit es fa llarga i fresca però de bon mati ja veiem frontals pel bell mig de la glacera i com si d’una processo es tractes, mai falten a la seva cita amb l’Aneto.

Amb el cos encara mig adormit enfilem camí a la Maladeta, passos aeris i espectaculars per començar el dia i la tònica la mateixa que ahir, la corda a la motxilla d’en Rusky i la por dins meu!

A traves d’un autèntic laberint de grans blocs arribem al cim, des de aquí mentres fem el primer mos del dia ja veiem el final a aquesta llarga excursió, el cim d’Alba despunta allà lluny. La part final de la cresta de les Maladetes es molt poc evident i gairebé impossible anar a tota cresta, per sort a nosaltres cap ressenya ens confon, es una de les poques avantatges de no dur-ne.

Un cop superat el pic de la Rimaya, els passos aeris es multipliquen anem per on anem, ens adonem que aquesta travessa segurament es sol fer en sentit oposat tal com trobem les instal·lacions, gairebé sense adonar-nos el terreny es suavitza i a partir del pic Cordier dona pas a un immens caos de blocs incomodes de totes mides, deixem per un altre ocasió trepitjar tots els pics de 3000 que hia aquí a prop, les forces minvem i busquem la línea recta, els incisivos, el diente i la muela d’Alba son la porta de sortida cap al darrer cim d’aquesta inacabable cresta,

Pel vessant sud a traves d’un terreny molt descompost i amb algun llarg de corda sortim a pocs metres del cim d’Alba, per primer cop ens trobem un cim massificat de gent, som l’anècdota, ningú sap ben be, perquè portem tanta motxilla i aquesta cara desfigurada, aixo si, a vessar d’alegria i emoció. Unes fotos, un ganyps i avall que encara tenim prou camí fins arribar a la civilització,

La baixada per l’espectacular vall d’Alba es fa llarga, molt llarga, per fi em relaxo i el cansanci arriba de cop. Un cop a Benasque, ens donem un homenatge en forma de pantagruèlic sopar i un altre bivac de fi de festa. En Rusky fidel a la seva filosofia de muntanya s’aixeca encara negra nit i sense pes a l’esquena refà el Camí de tornada a traves de la collada de Llauset per anar a buscar el cotxe a la boca sud del túnel de Viella, a mi, ni les meves butllofes als peus, ni les meves forces m’ho permeten, i opto per fer dit i retrobar-nos a mig mati a Pont de Suert.

Un altre somni fet realitat i a seguir sonmiant!

Intent esperó NE del Pic de la Valleta (2.794m), 200m, D+ (max V), Puymorens

diumenge, 30 d'agost del 2009
Volem rematar la setmana escalant l'esperó NE del Pic de la Valleta, tota una clàssica a la que ja fa temps que li tenim ganes. A les set i poc del matí som a l'aparcament que hi ha al coll de Puymorens, l'únic inconvenient és que fa un fred i un vent de mil dimonis. En Josep opta per aprofitar el temps i en vista que hem matinat força es disposa a recuperar la son perduda fent una bona dormideta. Sense saber ben bé que fer, i una mica emprenyada pel temps, l'imito i em quedo mig endormiscada també. De sobte, miro el rellotge i... les nou del matí! sortim fora la furgo i la cosa pinta millor, així que en no res som amb les motxilles carregades a l'esquena i caminant cap el nostre objectiu. La vall ja la coneixem d'haver-hi estat a l'hivern, però ara sense gens de neu és com si la descobríssim de nou. Quan portem poc més de mitja hora de marxa ja veiem els pics de la Valleta i la Vinyola que tanquen el cercle de la vall, l'esperó escollit és fàcil de situar, discorre a l'esquerra de l'ombrívol diedre que esberla la paret.

Més assolellat que la resta, fa molt bona pinta i inconscientment les nostres passes s'acceleren. En no res som remuntant la canal pedregosa que mena a la seva base, al final hem apressat el ritme i en dues hores ens hem plantat sota el marcat diedre que serveix de referència en aquesta paret perfilada per sòlids espadats. Que tètric que sembla el diedre vist des d'on som ara, però no perdem el temps amb cabòries i intentem esbrinar per on atacar l'esperó que duem al cap.

La part de dalt de la via la tenim situada, però no així la base de l'esperó, no sabem ben bé per on encolomar-la, així que davant del dubte tirem pel dret per la primera xemeneia que sembla evident. Aquest cop, però la lògica o la intuïció (com li vulgueu dir) ens falla i tot i dur ressenya, no encertem la línia correcta. En Josep acaba barallant-se amb uns passos que haurien de ser de III+ i resulten ser força més apretats i buscant uns pitons inexistents.

Tot i així resulta una xemeneia força maca i prou entretinguda per escalfar i acaba trobant una plataforma herbosa amb un pitó ronyós on muntar reunió. Arribo a la seva alçada i intentem situar-nos en la paret, en teoria hem de flanquejar a la dreta i pujar per una canal fàcil fins unes vires al peu d'una marcada bretxa que dóna pas als diedres de la part superior. No massa convençuda flanquejo a la dreta i em troba una antiga reunió de pitons aixafats, ui... em sembla que per aquí no anem pas bé!

Però sobre meu un elegant diedre em crida l'atenció i com que sembla de bon protegir sense rumiar-m'ho massa m'hi atanso. En Josep em perd de vista, però escolta perfectament els meus esbufecs... va tot bé? Sí... li responc. Bé va tot bé! penso, ara que de ben segur que la via no va per aquí. No hi ha ni un sol pitó ni rastre d'haver-hi passat ningú, sort que els friends entren de meravella, perquè és força vertical i amb passos finets. Acabo arribant a terreny més fàcil, però ni rastre de la reunió, ja he tirat gairebé els seixanta metres de corda així que n'improviso una com puc.

En Josep arriba a la meva alçada, que fem? mirem enlaire, la línia de diedres a seguir ja no és tan clara com semblava des del terra. Així que, abans de res, busquem la reunió bona i bingo, força desplaçada a l'esquerra trobem una R amb un spit i un pitó. Aquesta sí que és la nostra, però amb tanta volta per la paret se'ns n'ha anat l'horari, ja són gairebé la una del migdia i encara tenim uns quants llargs per davant on caldrà apretar. A contracor, decidim ser prudents i rapelem. Amb una parell de rapels som baix i comprovem que hem començat a escalar massa avall, la via començava uns metres per sobre d'on hem atacat nosaltres l'esperó. Bé, misteri resolt, pleguem cordes i girem cua amb aquesta sensació ambigua que sempre és té al retirar-se: estem contents, perquè tot i errar l'entrada ens n'hem sortit prou bé i els cent metres escalats han sigut prou atlètics i mantinguts; però també capcots per no poder acabar la via. En fi, ja hi tornarem, l'esperó s'ho val i el lloc també. Marxem, la mirada es perd enrere, cap a la vall solitària, cap a les parets... en pos del cim lluminós i seré!

*** Les Dalles Blanches, 300m, AD+, 4c, Dent d'Orlu (cara est), Ariege

dissabte, 29 d'agost del 2009
Decididament, aquesta no és la nostra millor setmana per sortir a muntanya! Per fer cas a MeteoFrance (que, fins a dia d'avui, rarament s'equivoca) estem com estem ara: mirant-nos la cara est de la Dent, esperant que s'aixequi el núvol per veure si la paret és seca o regalima per tot arreu després de la intensa pluja d'aquesta passada nit. El sol promès encara ha de fer acte de presència aquest matí i això que ja són gairebé la una del migdia!

Una mica decebuda intento no pensar en els dies que portem donant tombs sense poder fer res. Aquesta setmana ja hem baixat de buit del Vignemale, és el nostre segon intent a la seva cara nord i sembla que la cosa no prospera. Aquest cop ens ha fet, o millor dit: m'ha fet enrere la glacera!

Descarnada i en gel viu s'ha mostrat d'allò més esquerpa, per més inri sense piolet i amb només uns grampons que dúiem no ho he vist clar i hem baixat com hem pogut d'aquests seracs gèlids. Són d'aquells dies que des de bon principi tens males vibracions i hi ha quelcom que et diu que ara no és el moment. Molt a pesar d'en Josep he fet cas a aquesta veueta interna i hem girat cua!

Ei, que el núvol escampa i ja es veu la paret.... visca! encara podrem escalar avui. La idea inicial era anar a fer el Pilier Sud, una exigent via de mil metres, però en vista de que a les vuit del matí encara estava plovent hem descartat la idea i hem optat per esperar i, a la que ha afluixat la pluja, atansar-nos a la cara est, més curta i amb gran varietat de vies a veure si hi ha sort i podem enfilar-nos per alguna línia. Ens acompanyen en Zigor i l'Aritz, vells amics d'Euskadi, que estan aprofitant els seus últims dies de vacances i com que mai havien escalat a la Dent s'han deixat enredar per nosaltres. No acabem de tenir clar si la paret és seca del tot, però més val anar amunt o al final no tindrem temps de res. No portem ressenyes (per variar) ja que aquesta setmana hem canviat mil cops de plans i no teníem previst venir a aquestes parets, així que anem sobre segur i enfilem cap a la Fleur de Rhodo, vella coneguda que havíem escalat fa dos estius.

Quan duem ja dos llargs ens adonem que les tirades de sobre són molles i precisament en els trams més fins, els desploms. Això ens acaba de desmotivar i decidim baixar, en Zigor i l'Aritz com que no l'han feta (i a més a més són bascs jejeje) segueixen amunt. Ara per ara el sol ja ha sortit, bé ja tocava! En Josep aprofita per fer-se una migdiada còmodament estès com un llangardaix sobre un gran roc. Ei, que jo tinc ganes d'escalar, ressegueixo la paret i uns metres veig una inscripció que m'encén la llumeta: les tapas sans dalle. Ummm, si no recordo malament aquesta via era equipada i no era difícil. Josep Amunt que anem a escalar! Mig adormit no sap dir-me que no i abans no canvi d'idea ja està escalant el primer llarg de la via.

Però els problemes de no dur ressenya, ja en el segon llarg ens desviem a la dreta pel terreny que ens sembla més evident i acabem sense saber-ho en una altra via: les dalles blanches, igualment fàcil, però sense gairebé assegurances, petit detall a tenir en compte quan només portes tres aliens com nosaltres. Però la ignorància és agosarada i nosaltres tirem amunt convençuts d'estar en l'itinerari correcte i que al ser fàcil els seguros allunyen.

Al tercer llarg comencem a sospitar que potser no som a la via que creiem i les sospites es confirmen al veure lluents, uns quants metres a l'esquerra, una línia de parabolts. En fi que hi farem, seguim amunt per on ens diu la lògica i la intuïció i la cosa funciona. La via és una clàssica i com a tal segueix els punts febles de la paret i aprofita els pocs diedres i fissures que ratllen aquestes plaques per poder posar-hi algun que altre catxarro i donar vidilla.

És una sensació curiosa, anar descobrint la via, trobant algun antic pitó i algun spit rovellat per fer reunió que ens indiquen que anem per bon camí. Ens oblidem del mal temps, de les vies de les que ens hem baixat i gaudim explorant aquest territori de plaques, fissures i diedres, dibuixant el nostre camí cap al cim que ja s'endevina en el contrallum del cel.

De cop, ja hi som! avall queda la paret, la incertesa, els regalims d'aigua, el tacte de la roca llisa... i de nou la certesa d'haver fet una via que per inesperada resulta ser més atraient del que ens hauríem atrevit a pensar.

*** Esperó Doppelmayr, 120m, D, V, Balma d'Arcalís (2.541m), Andorra

dijous, 6 d'agost del 2009
Encara que no ho volem reconèixer estem una mica cansats del “tute” d'ahir, així que amb l'excusa del mal temps decidim buscar una via bonica i apanyada per passar el matí. Tenim molt bones referències de l'esperó Doppelmayr: poca aproximació, via no massa llarga, aèria, amb equipament que sense ser excessiu és prou correcte i descens ràpid. Vaja tot el contrari que la del dia anterior, en el fons ens agraden els extrems! Bé, sembla ser que l'esperó s'ajusta perfectament a les nostres expectatives, així que enfilem les mil corbes que porten al final de l'estació d'Arcalís (no sé per què a Andorra sempre acabem deixant el cotxe aparcat en alguna estació d'esquí) i en vint minuts som intentant decidir quin dels esperons que tenim al davant és el nostre.

Fem cas a la ressenya que duem i ens plantem al peu del més esvelt, la intuïció no falla i ja veiem un parabolt lluent indicant-nos que anem per bon camí. Però aquí hi ha alguna cosa que no quadra, en teoria el primer llarg no passa de IV+ i això és d'allò més vertical i força llis.

Ens ho mirem i remirem i arribem a la conclusió de que estem a la via correcta i ja fa temps que hem aprés a fer un cas relatiu dels graus, així que com a penitència per no haver fet res de primera ahir tiro amunt decidida. Sorpresa, és dret, però les presses són genials, tot un reguitzell de bústies i regletes amagades que fan que l'escalada sigui un plaer. És curiós, la roca és una mena de pissarra que sembla que s'hagi d'esmicolar al tocar-la, en canvi quan la tempteges confies plenament en la seva fermesa. Contenta li demano en Josep que hem deixi fer el proper llarg i ell, tot un cavaller, me'l cedeix gentilment.

Un flanqueig a la dreta amb força ambient, però amb un canto d'escàndol i amunt per una placa amb presa menys evident i que requereix moviments més subtils. Una senzilla grimpada en que cal vigilar una mica amb els blocs ens deixa en una ampla vira on trobem la segona reunió.

Queda tan sols un llarg, en teoria el més difícil de la via, tot i que no passa de cinquè, un bonic diedre solcat de vetes rogenques. No me'n puc estar i m'hi encaro, decidida a esbrinar quins moviments amaga i esdevé tant encertat com la resta de la via. Aeri i lleugerament desplomat fa que t'ho hagis de mirar, però col·locant-te bé és puja sense problemes i algun que altre clau d'època t'aporta un plus de “seguretat”.

La resta de la tirada no té cap misteri, grimpar pel terreny més evident fins al cim sense cap més contratemps que el pes de les cordes i alguna que altra pedra solta. Un cop els dos sota la característica antena que assenyala el cim no ens diem res, però pensem el mateix: llàstima que la via no tingui cinc o sis llargs més, però que hi farem no tot pot ser perfecte!

**** Directa Esperó Nord, 225m, MDinf, 6a (V+ obl), Pic de Ríbuls (2.827m), Andorra

dimecres, 5 d'agost del 2009
Andorra, tot i ser el país de les muntanyes, mai ha estat sant de la nostra devoció, ara que aquest cop ens ha sorprès d'una manera absolutament imprevista i molt grata. A les set del matí ens trobem a l'estació d'esquí de Grau Roig amb en Jordi “Alpino”, company de corda i qui ha escollit la via, l'esperó nord del Pic de Ríbuls. Nosaltres confiem plenament en el seu criteri, ell ja coneix de sobres els nostres gustos: vies amb aproximació, poc equipament i en ambients solitaris i feréstecs, selectiva combinació que fa enrere a més d'un i no precisament pel grau de les vies!

L'aproximació ja és tot un luxe, no hi ha camí, però no és problema, l'esperó cobejat és perfectament visible al nostre davant, inconfusible i esvelt, destaca altiu entre la resta d'espadats més modestos que el flanquegen. Li llancem mirades furtives, mentre creuem pastures, rierols i algun que altre tarteram. En poc més d'una hora som a la seva base equipant-nos i escalant ja, mentalment, la línia que solca aquest contrafort de sòlid granit. Aquest cop portem reforços i optem per l'entrada directe, enlloc de l'original més fàcil i que discorre per una canal amagada a l'esquerre de l'esperó.

En Jordi enceta la cordada i fa el primer llarg en no res, de fet aquest és el més fàcil de tota la via (IV), ideal per calentar motors. La reunió és una còmoda repisa amb un parell de claus, aquests primers metres ja ens donen una idea de la tònica de la via, cap expansió, fissures a dojo per equipar i alguna clau per orientar-nos en la paret i muntar les R, perfecte pinta bé!

Des d'aquí el segon llarg és veu molt atraient, un parell de diedres fissurats prou verticals, de fet aquest i el tercer són els llargs que donen el grau a la via i en els que cal apretar. En Jordi s'hi encara decidit i deixa ben clara la seva solvència en aquest tipus de terreny, tot i que a l'acabar els diedres cal flanquejar un sostret per la dreta i aquí la cosa es posa divertida, però amb un parell d'esbufecs, algun renec i molta traça equipant arriba a la segona R sense més contratemps.

La tercera tirada s'intueix peleona i no ens equivoquem, un curt flanqueig a la dreta ens deixa al peu d'unes plaques finetes i difícils d'equipar, poc a poc i bona lletra, en Jordi navega per aquest terreny i va enllaçant passos precaris que acaben amb una explosiva sortida a la repisa on hi ha la tercera R.

En Josep i jo pugem amb força menys elegància i algun que altre AO, però gaudint d'aquest magnífic i vertical granit.

Ja hem fet les tirades més difícils de la via, però encara tenim guerra i uns quants llargs per davant. Donem una bona ullada a la ressenya per orientar-nos en aquest seguit d'esperons i veiem que uns vint metres més amunt anem a enllaçar amb la via original que puja per la canal lateral.

En Josep es posa al capdavant de la cordada i tira amunt per una placa curiosa, però després de la verticalitat i bona presa dels llargs anteriors posar-se ara a una placa de petits relleixos suposa un canvi de xip que fa que ens sembli més difícil del que realment és. Un cop arribem al punt on les vies coincideixen, seguim per l'original que puja per una xemeneia de parets llises.

En Josep s'ho mira i s'ho remira, al final amunt i sorpresa, ben col·locat atanses una bavaresa increïble que et deixa dalt en no res, ara que a partir d'aquí cal fer un flaqueig a dreta per una vira ben aèria, sort del parell de claus que et donen confiança, i res recte amunt per un diedre perfecte, nítid i retallat.

La gràcia del següent llarg és el diedre de sortida, força obert i de parets llises, però ben protegit per un clau estratègicament col·locat. Cadascú de nosaltres el passa de forma diferent, però els tres coincidim en que té passets curiosos per dir-li d'alguna manera, a partir d'ara toca navegar una mica per un seguit d'esperons, diedres i fissures, cercant el camí més evident i fent-li un cas relatiu a la ressenya. El que no canvia és la verticalitat dels passos i la qualitat de la roca i la sensació de buit sota els nostres peus.

Un cop a la sisena reunió cal fer un flanqueig a esquerra i pujar per una canal de roca no tan bona, però evident i franca que ens deixa sota la torre del cim. Aquí optem per vorejar-la per la dreta i enfilar un diedre d'aspecte una mica tètric, però que amaga unes preses boníssimes i que ens fa gaudir la via fins el darrer pas.

Ei, ja som dalt els tres, bé ben bé dalt no! la via no acaba al mateix cim del Pic de Ríbuls, sinó en un torreó uns metres per sota. Ens cal fer un rapel curt fins una petita bretxa i d'aquí remuntar uns cent metres de cresta fàcil fins el cim.

Ara sí, fotos de rigor, unes galetes per celebrar-ho, nou tram de cresta fins els coll i tartera avall cap a peu de via a recollir motxilles. Ja més relaxats, desfem el plàcid camí d'aproximació mentre comentem les impressions del dia, potser no ens posem d'acord sobre quina ha estat la tirada més bonica, però en el que hi ha consens unànime és en que la via és magnífica, seductora i amb un marcat caràcter alpí que no deixa indiferent ningú!

***** Travessa circular Ordesa_Vignemale

En Jordi Costa que acaba de fer mig GR-92 i acaba avui a Torla, l'altre Jordi amb qui he de fer aquesta travessa i a l'hora de posar-nos a caminar s'indispossa i quedo tot sol durant els tres propers dies.

El Tozal hem dona la benvinguda i en fa sonmiar vies impossibles que poder algun dia recorrere, o no...

La Faja de las Flores, per moltes vegades que t'expliquin aquesta virgueria geologica, nomes quan la recorres, t'adones que es sentir-se ocell.

El rei d'Ordesa, El Monte Perdido, la seva inconfussible silueta en va acompanar durant la primera jornada.

La caracteristica Bretxa de Roland, desti final per avui, a traves de increibles praderes de edelweis

L'increible Gruta gelada de Casteret, feia mes de 10 anys que no veniem aqui, l'anima em cau als peus, el gel que abans ho recobria tot, ara nomes es testimonial al terra, sort que el cosi de Rajoy, diu que no hia canvi climatic!

La punta Balzillac, que per escassos metres no l'admeten al selecte club dels 3000 i es una gran pena, seria el mes dificil de llarg pels col.leccionistes, tot i aixis la seva arrogant bellesa no li treu ningu.

Desde l'interior del refugi de Sarradets, tenim vistes d'autentic luxe, sobre la cascada d'aigua mes llarga d'Europa, con canvia el circ sense fred...

A falta de televisio i altres entreteniments, que millor veure l'espectacle de la natura en estat pur, les boires pujant pel circ i jo sonmiant lineas al Marbore...

Gavarnie amb el seu mar de nuvols habitual, que va possar a prova el meu equilibri i orientacio, mentres baixava per les "echalles" i el soroll de Thanatos em feia sonmiar despert.

Una de les millors vistes dels Pirineus, la posta de sol il.lumina el circ de Gavarnie i tots els seus altius cims.

El refugi de Baysellance, el primer cop que vam estar, el guarda tot un dandy angles, ens va rebre amb pompositat, molts anys mes tard, simplement es un confortable hotel d'alçada amb vistes d'escandol.

Mai, mai hem cansare de mirar aquesta cara nord de Vignemale i encara menys de sonmiar lineas possibles o impossibles en les seves parets!

Remontar la llarguisima i poc trepitjada vall de l'Ara, sempre ens trasladara a epoques preterites, quan l'home vivia en plena comunio amb la natura, en el cami, hem guanyat o hem perdut...?

Despres de 3 dies de vagar errante por estos valles..., a algu li va sortir de dins plasmar en una paret de la cabana, just allo que jo sentia i no sabia trasmetre.

** Pic del Sotllo, 3.072m, Vallferrera

dimecres, 22 de juliol del 2009
En Josep i en Jordi estan treballant al refugi de Vallferrera (de fet entre ells dos i els paletes el tenen absolutament potes amunt!), així que aprofito per anar a tatxar algun que altre tres mil de la meva particular llista. La idea inicial és pujar al Rodó de Canalbona, seguir crestejant cap a la Punta Gavarró, d'aquí a la Pica i acabar al pic del Sotllo, d'aquesta forma, sense masses complicacions em ventilava d'una tacada els tres mils que tenia penjats per aquesta vall pirinenca. Una cosa és la teoria i l'altra la pràctica i a muntanya gairebé mai coincideixen, sobretot si els temps es posa en contra nostre. Una bona tempesta nocturna ja fa que em llevi a l'expectativa de com serà el dia, sembla que hi ha sort, així que a les set del matí ja soc enfilant la primera rampa.

El cel es veu seré i radiant, el que no comptava era amb el vent, que a l'entrar al barranc del Sotllo gairebé em tira a terra. Doncs anem bé! és el primer pensament que em ve al cap, el segons: segur que més amunt el vent afluixa! Així que segueixo amunt sense preocupar-me massa, el camí és de bon fer i gens perdedor i abans del que em pensava soc a l'estany del Sotllo. El vent segueix bufant de valent i enlloc d'afluixar sembla augmentar d'intensitat per moments.

En fi, quan arribi a l'estany d'Estats decidiré! Hi arribo en un no res, després de creuar-me amb quatre nois que han fet nit allà dalt i baixen desmoralitzats per les fortes rafegues que no et deixen ni estar de peu. Ufff, la cosa no pinta bé! fer el Rodó de Canalbona i la punta Gabarró absolutament descartat, amb la que està bufant allà dalt impensable crestejar! Però ja que estic aquí no penso donar mitja volta encara, vaig molt bé d'hora i no es veu ni un sol núvol.

Enfilo la ja coneguda i un xic penosa pujada del Port del Sotllo i amb només un parell de paradetes soc dalt, ara que els darrers vint metres han sigut avançar contra una ventorlera que et tirava a terra, això sí un cop dalt el Port i creuat a l'altre vessant el vent s'atura com per art de màgia. Un cop a recer menjo una barreta i avalua la situació, des d'on soc es veu perfectament el Sotllo, endevinar per on va la pujada no es tasca fàcil, un gran pedregar que convida a pujar per múltiples llocs, cada qual més trencat que l'anterior.

L'opció més lògica seria anar a buscar l'aresta i reseguir-la fins el cim, però avui no és viable, així que m'ho agafo amb resignació i pujo penosament pel tarteram desfet que et mena sota la muralla final del cim. Per sort aquí el vent passa per sobre, doncs sinó ni podria intentar la grimpada final. Deixo els pals repenjats en una roca, ja els recolliré a la tornada i vaig amunt. No és difícil i es pot pujar per on millor et sembli i un cop al cim per si hi hagués algun dubte de si hi hem arribat el llibre de piades et dóna la benvinguda.

Com sempre la vista magnífica, des d'aquesta atalaià es veu la resta del cordal, el Verdaguer, la Pica i al fons el Gabarró i el rodó, però aquests darrers els deixarem per un altre dia, avui no serà.

La baixada és rapidíssima, un lliscar per tartera i deixar-se anar, ja tocava! Baixant em vaig creuant amb gent que puja amb els mateixos dubtes que jo amb el vent, els encoratjo ha anar amunt i segueixo desfent el camí pendent avall.

Al migdia ja soc de nou al refugi i sorpresa, m'hi esperen dinat en Josep i en Jordi i m'han guardat un enorme plat de fideus, d'això se'n diu arribar i moldre, una jornada ben profitosa!

** Bego-Miguel-Kush, D+, V, 240m, Can Jorba, Montserrat

diumenge, 12 juliol del 2009
Avui tenim un dilema: roca o platja! Solució buscar una alternativa que ens permeti combinar els dos anhels i com sempre, Montserrat és la millor opció, a prop de casa i amb un munt de vies per triar la que més ens convingui. Ens decantem per la Bego-Miguel-Kush, sota aquest estrany nom s'amaga una via ben equipada i de grau baix, perfecte per anar ràpid i gaudir dels còdols montserratins. Sortim d'hora i amb això aconseguim un doble avantatge: ser els primers en entrar a la via i evitar la calor. El primer llarg és una placa xic relliscosa, després la roca ja millora i guanya en adherència.

En Josep va per feina i s'enfila decidit, el primer llarg sempre costa i més amb aquesta roca que quan fa temps que no hi escalés es fa esquiva. Ens repartim els llargs com bon germans, així que sense ni gairebé aturar-me a la reunió tiro cap dalt, en busca del petit llavi que és el pas més finet d'aquesta tirada.

La via va guanyant en verticalitat, però les preses són generoses i l'escalada és fa fluida. Al tercer llarg ja cal desviar-se a la dreta, per tal d'esquivar el sostre per un bonic diedre i anar a buscar les plaques de dalt que ens deixaran al capdamunt de l'agulla de Can Jorba.

Tot i que aquests tres darrers llargs no tenen massa interès llevat d'algun passet puntual per superar una típica bauma montserratina.

Un cop dalt carenegem fins trobat la canal que ens deixa a l'inici del Joc de l'Oca per on baixem a trams desgrimpant per cadenes i graons i fent algun rapel als trams més verticals. És la cirereta del pastís, mai havíem fet aquesta canal, gran clàssica de Montserrat i tot no ser l'alternativa més ràpida de baixar és una bona manera d'acabar l'excursió.

*** Cavalls del Vent, travessa del Moixeró al Cadí

de dimecres a dissabte, 1, 2, 3 i 4 de juliol del 2009
Fa temps que aquesta travessa que discorre pel parc natural del Cadí Moixeró em rondava pel cap, però per mil i un motius no trobava dies per fer-la. L’excusa per enredar-m’hi era conèixer el Moixeró i quina millor manera de fer-ho que gaudir amb calma de la frescor que destil·len els seus paisatges, això sí, sense deixar ni molt menys de banda el meu estimat Cadí, un vell conegut, més familiar per mi tot nevat que no pas ara, però inconfusible siguin quins siguin els seus matisos.

Per si em fes falta algun motiu més, la Isa no para d’insistir-me per fer una ruta de varis dies plegades i tinc la sort de que té bon criteri i em deixa escollir, jeje... així que ja ho tinc tot lligat! Abans no tingui temps de repensar-s’hi ja som caminant amb el refugi del Pedra a les nostres esquenes i gairebé noranta quilòmetres i uns 4.500m de desnivell acumulat per davant.

Ara que, no hi ha res per què preocupar-se: tenim vuit refugis per repartir les etapes com millor ens convingui! Volem fer la travessa en quatre dies, amb calma, sense presses, descobrint el ritme propi d’aquests paratges emboscats, farcits de torrents i rieres, animalons de tota mena i una munió de colors, olors i sensacions que et surten a cada pas.

La ruta no té cap més complicació que alguna ullada ocasional al plànol i anar discernint entre l'ampli reguitzell de senyals i fites que ens surten al pas quines són les nostres. Acabarem familiaritzant-nos amb aquests petits cercles taronges que esdevenen un guia segur i càlid en aquesta munió de cruïlles i paisatges.

De fet, l'única incertesa que tenim és el temps, que es mostra capriciós i ens fa apretar el pas per posar-nos a recer de les tempestes que ens acompanyen gairebé cada tarda, res que no es pugui solucionar amb una bona matinada i l'escalfor dels refugis que ens esperen al final de cada etapa.

El primer dia sortim del refugi Lluis Estasen i acabem al Sant Jordi (o font del Faig, tot i que la font està ben amagada!) un xic remullades ja que en el darrer moment ens ha enganxat la pluja, però amb els ulls encara plens del racons que ja hem deixat enrere: arbredes humides de colors tendres, prats colgats de flors, torrents sorollós, ermites oblidades i gorgues inesperades.

El segon dia es desperta radiant, ni un sol núvol s'albira a l'horitzó i l'aire és fresc i net després de la tempesta nocturna. No hi ha res millor que sortir a caminar d'hora, enmig d'un bosc encara adormit i amb els colors lluents de l'albada.

Les nostres passes s'endinsen en fagedes tremoloses, sempre sota l'atenta mirada de les Penyes Altes, creuen avetoses atrevides que trenquen la uniformitat d'aquest paisatge plàcid amb la verticalitat de les seves línies i s'acaben enfilant pels lloms ventats i solitaris de la Tossa d'Alp on ens espera el recer del refugi de Niu d'Aliga, nom força encertat ja que des d'aquí la plana de la Cerdanya es desplega als nostres peus.

Nou dia, d'aire fred, perfils bromosos i un sender clar i nítid que serpenteja per la carena, a cavall entre dos vessants, fins el cim de les Penyes Altes des d'on davallem a un coll perfecte, ampli i lluminós, saturat de pastures d'un verd insultant i poblat per una alegre companyonia de vaques, cavalls i ases.

Continuem el descens per un barranc esquerp, resseguint el camí que ens marquen antics torrents fins acabar al peculiar indret on s'amaga el refugi de Cortals d'Ingla, un prat secret entre pinedes perfumades.

Darrera jornada, transició de l'amable Moixeró al feréstec Cadí que ens surt al pas en forma de muralla gegantina amb parets esculpides pel fred dels hiverns. És fàcil copsar el seu tarannà, agrest i solitari, mentre flanquegem per la base d'aquests magnífics bastions de roca clara.

Per sort, aquesta atalaià té punts febles i un d'ells, el pas dels Gossolans, ens permet enfilar-nos al seu perfil i descobrir que un cop dalt la verticalitat de les seves parets s'esvaeix en pastures que baixen dolçament cap a les valls de l'altra vessant.

El Pedraforca ens dóna de nou la benvinguda i iniciem el llarg descens que ens durà al punt on ha començat la travessa, convertit ara en final d'aquests dies de caminar tranquil·lament, gaudint del plaer de llargues converses i de la sensació de llibertat que dóna sempre la descoberta de nous indrets!