*** El Dios de la Luz (160, 6c+/Ae (1p) - 6a+ oblig), la Pertusa, Corçà

Dissabte, 5 d’octubre de 2024

Quan la jornada no es pot allargar és el moment propici per vies de recorregut breu i atractiu explosiu. En El Dios de la Luz hi conflueix tota la claredat de l'aresta. Contrallum vertical que es torna sòlid quan escalem el pilar de la Pertusa.

El pantà, discret, s'ha retirat del pedestal i ens deixa via lliure per començar des de la base mateix. Roca que guarda encara la petja de l'aigua dóna pas a plaques extraordinàries. Enlluernen.

Murs compactes, ferms, de cantells que mai són fàcils. Tècnica i una bona lectura és l'únic que t'aporta l'equilibri necessari per avançar. Però en aquest joc de força i subtilesa tot és temporal, fins i tot l'elegància que som capaços de crear. Cada escalada té el seu registre i el d'aquesta és net i tallant, un fil que perdura.

Notes d’interès vertical: El Dios de la Luz (ressenya final post), via moderna concebuda per buscar la dificultat més lògica. Escalada esvelta, elegant i ràpida, crea la seva pròpia intensitat en la dimensió aquàtica de l’embassament. Oberta l’any 2010 per Joaquín Olmo, artífex també de les ferrades que han fet popular l’indret.

- Pràcticament equipada (bolts i pitons). El primer i darrer llargs són els únics que necessiten completar l’equipament amb flotants, en la resta de l’itinerari no cal, ni es pot afegir res (predomini de plaques compactes). A l’inici del primer llarg trobem la major part de pitons de la via. Reunions muntades (bolts) i en ocasions en paral·lel una segona reunió rapelable (químics). La darrera reunió (R6) aprofita la instal·lació de la ferrada.

- De material necessitem quinze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C1).

- Bona roca, calcari de claredat i tacte distintiu. Excepte el darrer llarg de cresta i l’inici del primer llarg (terròs i de roca discreta, si el pantà està ple pot trobar-se submergit) la resta de la via exhibeix roca compacta i clar predomini de plaques de regletes i gest difícils de llegir. L’adherència hi té el paper més important, però bones fissures completen la jugada aportant varietat a la tècnica i trams atlètics.

- Grau que no regalen. L’exigència la determina la placa (6a+).

- Compromís baix, completant les assegurances amb flotants l'equipament és correcte. Logística senzilla i diverses possibilitats d’abandonar resten compromís.

- Orientació sud-oest, aresta que amig matí ja rep el sol de ple. El nom li escau.

- Traçat interessant, combina l’esveltesa de l’aresta amb la contundència de la placa. Primer llarg de roca estranya i un xic relliscosa que en fred resulta difícil i tècnica, assegurada amb pitons antics no acabem d’anar-hi confiats. A partir d’aquí canvi de registre, la bonica xemeneia/diedre de la segona tirada dóna pas a tres llargs magnífics on la placa acapara protagonisme.

Tercera i quarta tirades tècniques i sostingudes, fan pensar i molt. Cinquè llarg, el més atlètic i amb un tram de bavaresa que el fa aeri, escalada de passos emocionants complexos d’interpretar i d’elegància travessada. Menció especial a l’arrencada de la quarta tirada, obligada i més exigent del que dóna a entendre. Darrer llarg de cresta, senzill, però net i amb roca a controlar, el toc alpí.

- Accés, des del poble de Corçà seguim un parell de quilòmetres per l’estreta carretera que va en direcció al congost. Trobem un gran aparcament de terra a mà esquerra, uns vuit cents metres abans de l’ermita de la Pertusa (enllaç maps).

- Aproximació, per accedir a peu de via utilitzem el camí que porta a alguna de les ferrades de la Pertusa. Per tant, un cop la pista ens deixa davant del cingle on s’enfila l’ermita de la Pertusa NO agafem el camí que porta a l’ermita (vessant oest), sinó que baixem pel vessant est seguint un sender que es manté sempre proper al crestall (indicacions via ferrada i marques de ceràmica).

Poc abans d’arribar al nivell de l’aigua, quan el camí gira cap a l’aresta seguim avall per corriols fins a la base mateix de la paret a tocar del pantà (20min). Segons el nivell de l’embassament podem trobar el primer llarg submergit. La via comença just abans que la paret canviï d’orientació per un a placa de roca gris clar i aspecte poc engrescador amb uns fissura a l’esquerra on es veuen pitons.

- Descens, la via acaba en un ampli coll on enllacem amb la part final de la senzilla ferrada/camí equipat (cadenes i graons) que remunta el tram final de cresta que ens separa del cim del cingle on s’enlaira l’ermita de la Pertusa. Des de l’ermita prenem el camí que serpenteja pel vessant oest i ens deixa ràpidament a la pista per la que retornem a l’aparcament (25min).

En dies lluminosos els déus ens són favorables, tan sols cal escollir bé. El Dios de la Luz conjura la verticalitat d’una aresta que no admet cap fragilitat en la seva aèria bellesa. Una via amb capacitat de sorprendre.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya Luichy (magnífica, com sempre)

***** Esbiaixada (300, 6c - 6a+/A1 oblig), Puig de Millà, Àger

Divendres, 4 d’octubre de 2024

Hi ha vegades, unes poques, en que escalar és transgressió d'unes fronteres que la gran majoria desconeix. Puig de Millà et porta a territoris que cap mapa abasta, un espai capaç de crear el seu propi temps. Canviem el ritme, mentre el dia neix l'aproximació s'escurça.

La presència del penya-segat acaba amb una tranquil·litat que sembla haver existit des de sempre. La seva visió és reclam, el volem sencer. Escollim l'Esbiaixada, la via més llarga, la més aventurera. Traçat magnífic que explora la paret amb rotunda mestria. La solitud ens acompanya donant a l'escalada autenticitat i caràcter.

En aquests murs regna la fissura, tots els seus formats són vàlids. La netedat de la línia la fa guerrera. Ens esforcem, val la pena. Calcari salvatge, com l'entorn, en contrast moviments tècnics d'elegància austera. Intensitat que no cessa fins el mateix cim. Retorna la calma i amb ella la nostàlgia d'una bellesa capaç d'aturar el pas de les hores.

Notes d’interès vertical: l’Esbiaixada (ressenya final post) ens obre les portes del regne de les fissures, espectacle de via on l’aventura manté format i estil. Escalada sense domesticar d’atractiu tenaç i salvatge, la bellesa de la solitud hi pren forma.

- Oberta el maig del 2009 pels germans Ferran i Guillem Ullastre que entre els anys 2006 i 2009 van desplegar una intensa activitat oberturista en la remota i fins el moment desconeguda muralla de Puig de Millà.

- Semi-equipada amb criteri auster i concepte de via d’aventura. A les tirades trobem espits, pitons i ponts de roca, L3 el més equipat amb diferència. Reunions equipades i còmodes (2 espits, excepte R5 un espit i un pont de roca).

- De material necessitem quinze cintes, tascons, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4) i repetir de C1 a C4. Tricams útils per protegir les plaques de L6 i L8 i estrep opcional en funció de la nostra habilitat per trampejar el L3 (6c).

- Calcari idoni per l’escalada tradicional. Verticalitat i magnífiques fissures roges com a segell distintiu. En general roca aspra, d’adherència indiscutible i qualitat no apta per paladars refinats. Una solidesa que varia entre excel·lent i trams on cal vigilar cada presa no permet baixar mai la guàrdia, tot i que si estem avesats a terreny d’aventura gaudirem. Tant fissura com placa resulten tècniques i variades, fins i tot exòtiques per les formacions que hi trobem.

- Grau ben posat dins els canons de l’escalada tradicional, tot i que una bona tècnica de fissura ajuda a relativitzar-lo (6a/6a+ - A1 oblig).

- Compromís mitjà/alt, entorn feréstec i una via on s’imposa navegar i equipar. En general les fissures donen múltiples opcions als flotants, però al L6 i L8 hi ha un parell de trams de placa difícils de protegir (penseu en els tricams). Bones reunions aporten un plus de seguretat a l’escalada. Compte al tram final tant del L6 com del L11, nets i obligats, resulten exposats. Degut a que la via traça una llarga diagonal en la paret, abandonar resulta difícil, tan sols és possible escapar per la feixa que creuem a l’alçada de la R6 caminant cap a la dreta (est).

- Orientació sud-oest, a la tardor el sol entra a la paret a la una del migdia.

- Traçat que delata molta sagacitat per part dels oberturistes, resta ocult rere la mestria d’unes fissures on impera lògica i elegància. La línia fa honor al seu nom dibuixant una llarga diagonal que dóna continuïtat i coherència a un recorregut on es reflexa el caràcter salvatge de l’indret. Menció especial a la tirada inicial i a les dues darreres, les veritables joies de la via.

El més significatiu de l’itinerari, un primer llarg de placa fissurada que meravella per estètica i simplicitat, no té res a envejar a Indian Creek. En la raresa de la desena tirada radica el seu atractiu, escalada de relleu exòtic i atlètic. Onze llarg que no dóna treva en intensitat i bellesa, cal col·locar-s’hi bé, cop de gas fins el darrer pas. Els llargs de placa resulten ser els més obligats i difícils de llegir, però completen un conjunt on la directriu la porten les fissures. Els flanquejos fan créixer un ambient de paret en el que t’hi submergeixes de ple.

- Accés, des del poble de Millà. Aparquem a l’entrada, en una explanada a mà esquerra just abans de l’església (enllaç maps).

- Aproximació, des de la plaça de l’església prenem el carrer de l’esquerra en baixada on trobem un post indicatiu que marca l’inici del sender PR (fites i marques verdes i blanques) que porta al cim de Puig de Millà (1h30min). El cim és tan sols un punt lleugerament més elevat en l’ampla carena, marcat amb un vèrtex geodèsic que amagat dins el bosquet costa de veure.

Des del cim seguim en direcció nord-oest, sempre a prop de la carena fins localitzar una ampla i marcada canal (Canal de la Pedra Travada). A primer cop d’ull costa saber per on iniciar els descens, però pels laterals del primer tallat es baixa. Un cop sota el tallat a l’alçada d’una mena de bauma estem atents a trobar un sender que amb algun tram de corda fixa ens permet baixar mantenint-nos a prop de la paret que tanca la canal pel costat dret. Quan el pendent es fa més dret la corda fixa ens deixa en una instal·lació de ràpel. Tot i que la corda continua avall, NO baixem per ella, sinó que fem un ràpel (40m) fins la base de la canal.

Les parets són a la nostra dreta (nord-oest), un corriol recorre tota la base (foto general final post). L’Esbiaixada és la via més llunyana, es troba gairebé al final del circ un cop passada l’esvelta agulla que marca el canvi d’orientació de la paret, just a l’esquerra d’una marcada canal (2h/2h30min). El primer llarg comença per una esvelta fissura de roca taronja, espits visibles.

- Descens, la via finalitza en la carena cimera, tan sols cal remuntar-la mantenint-nos a prop del tallat i en deu minuts som de nou a l’alçada de la canal de baixada. Retornem pel camí d’aproximació fins el poble de Millà (1h15min).

L’Esbiaixada ens fa devots absoluts de l’escalada més clàssica i posa al nostre abast la genialitat de les fissures amb tot el que comporten, encastaments diedres i xemeneies fanàtiques. El temps s’atura en aquestes parets, l’escalada hi adquireix profunditat. Un regal d’aniversari que ha tardat en arribar, però que benvingut ha sigut. Infinites gràcies company.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya original dels oberturistes

foto/ressenya blog laCordadaCentenària

panoràmica revista Vèrtex (núm.8 Esbiaixada i núm.1 Canal Pedra Travada)